Això és una breu nota/explicació personal. He decidit formar part de del comitè de campanya pel 25N de la CUP del meu districte (Sarrià-St. Gervasi). Sense afiliar-me al partit. Ho comento perquè em sento més còmode posant totes les cartes damunt la taula i perquè per mi és una experiència nova recolzar a l’esquerra independentista i “necessito” explicar-me una mica. També perquè sé que a alguna gent li causarà una certa sorpresa i així responc a alguns dubtes. La sorpresa ve pel fet que no “sóc” independentista (tot i que no m’oposo a que Catalunya sigui independent, sempre he recolzat el dret a l’auto-determinació i crec que cal fer un referèndum) i pel fet que em molesta molt quan el debat nacional tapa de forma interessada el debat social i econòmic. També perquè l’espai polític al qual he estat més proper és el d’Izquierda Unida/EUiA (tot i no ser-ne militant).
La resposta té a veure amb la senzilla raó que és així com crec ser més útil per a les esquerres ara mateix. Jo vull el millor resultat per l’esquerra del país. Vull que entri la CUP i que ICV-EUiA tinguin el màxim de diputats. No hi veig cap contradicció. I espero que l’entrada de la CUP sigui un pas més per a la creació d’un futur front d’esquerres que vagi més enllà de sigles i incorpori també als moviments socials del país (en la línia de Més enllà del 25N i de la República Catalana del 99%).
He decidit donar un cop de mà als companys de la CUP per dues raons.
1. Crec que es bo per l’esquerra que la (o les) CUP entrin al Parlament. Per posar sobre la taula i de forma contundent diferents temàtiques socials i també per enfrontar-se de cara, i amb la legitimitat que dóna ser inequívocament independentista, al nacionalisme català de dretes. I crec que l’entrada o no anirà bastant justa. Així que considero que a nivell estratègic és allà on puc ser més útil ara mateix.
2. Al meu districte hi ha una gran hegemonia de la dreta (CiU + PP) i crec que la CUP pot esgarrapar alguns vots que altres partits d’esquerra no poden. És a dir, que creixi pot ajudar a debilitar l’hegemonia de la dreta i no crec que debiliti gaire a la resta de l’esquerra partidista. A més, és important que és consolidi un nou actor nítidament d’esquerres al districtes. Per molt que “oblidar-se” d’un districte com Sarrià-St Gervasi sigui lo més còmode per les esquerres, és un districte molt poblat (150,000 persones) i que vota molt més que la mitjana de la ciutat. I no totes les veïnes del districtes són “pijes” de classe alta. Ho puc assegurar. Però l’esquerra no existeix pràcticament i tot l’espai polític és per la dreta. L’hegemonia de la dreta al districte és crucial pels seus resultats al conjunt de la ciutat. A més, la CUP del districte està en procés de renaixement i tota ajuda és benvinguda. Parlant clar. Si encara visqués a Gràcia crec que no ho hagués fet. Per què allà ja tenen gent i una dinàmica pròpia. A Sarrià-St Gervasi hi ha molt per fer i és una tasca que motiva.
En definitiva, durant les properes setmanes potser sóc una mica més imparcial del que tots ho som quant discutim sobre política. Tingueu-ho en compte quan discutim via twitter, facebook o en persona.
Blog d'Aitor Carr 
La unitat de les esquerres és imprescindible, i una mostra ineludible és el bon resultat d’Atlernativa Galega d’Esquerdas a Galícia el passat 21 d’Octubre. Hem d’anar cap aquí, i res em donaria més esperança que la conformació d’un espai polític plural de les esquerres del país, on han de tenir-hi cabuda les CUP, EUiA, ICV, EQUO i aquelles forces d’esquerres, amb representació o no, que estiguin disposdades donar la batalla per la redistribució dels esforços a la societat, l’establiment d’una política progressiva d’ingressos i redistributiva de despesa, la feminització de la societat i la posada en marxa d’un model econòmic ambientalment sostenible, per teixir un país, una ciutat i un districte on hi cabem totes i tots.
Saps que no formo part de les CUP, sinó d’ICV i que com a tal exerceixo de Conseller de Districte. És cert que al Districte l’Hegemonia de la dreta és indiscutible, però les esquerres treballem, lluita a lluita, per construir l’alternativa. Per això en els 8 mesos que porto al Consell m’he reunit amb les sis escoles bressol, amb 5 associacions de veïns, amb entitats de l’àmbit de la salut, amb joves, etc; i he presentat iniciatives sobre educació, medi ambient, mobilitat, participació i democràcia… amb els deguts rapapolvos per part de la dreta.
Espero, per això, que a nivell de Districte sentis que alguna cosa s’està movent, que a nivell català tenim una lluita compartida i, ben aviat, espero la necessària unitat de les forces de l’esquerra democràtica ens portin a tota la gent que no ens resignem a compartir un espai comú de progrés.
Gràcies pel teu comentari Gerard!
Aitor,
La clau de volta és el punt número 1. L’esquerra del nostre país només podrà ser hegemònica defensant i intentant liderar el procés cap a la independència. Assumint i liderant la ressolució del conflicte nacional. Penso que per aquesta mateixa raó, en aquests moments, la CUP té el “tirón” que té.
La unitat de l’esquerra transformadora catalana és clau, és estratègica però, en aquests moments de la història no passa per repetir velles fórmules esgotades (com les que proposa en Gerard) d’unir-nos sota la indefinició estratègica (dret a decidir) sinó que passa per unir-nos en una aposta clara per un procés d’independència que pugnem per liderar. Si no ens hi posem de veritat, la dreta ens guanyarà la partida per molts anys.
Ara mateix, no és la CUP qui ho està fent bé (en sóc militant) sinó que és la realitat la que ens dóna la “raó”. Per entendre’ns: només algú que aposti clarament per un procés nítidament independentista tindrà capacitat per disputar-li l’hegemonia a la dreta “catalana”. Perquè en aquest país hi ha un conflicte, i un conflcite que comença ja a tenir només un procés de ressolució, si el volem fer en clau emancipatòria global.
Salut i benvingut 😉
Hola Arnau,
Jo també crec que en aquest moment cal ser-hi en el tema independència i que la CUP pot fer un papaer important per contrarestar l’hegemonia de la dreta. és una de les raons per recolzar de cara al 25N. De cara a més enllà del 25N crec que caldrà buscar una formula nova per construir una plataforma d’esquerres capaç d’entrar al centre de l’ewsscenari polític. és imprescindible. Però crec que seria un error que la CUP es pesnsès que ella “és” la Unitat Popular. Seria una molt mala lectura dels resultats del 25n (que cada cop més penso que seran bons :). La CUP és una peça, clau i important, però una peca més. Precisament per la seva importància haurà de ser molt generosa. Salut!
Com ja saps jo sóc pirata convençut, però estic completament d’acord amb tu. Les CUP calen al parlament. Molta sort amb aquestes eleccions.
Ok. Tu ja saps que tinc simpatia als Pirates 😉
Missatge pel Gerard.
Com deien els anarquistes dels 30: Pau pels homes, guerra a les institucions.
El més important que pot fer ICV per afavorir la unitat de les esquerres és aixugar els 14 milions d’euros de deute que té amb La Caixa. Segon, intentar orientar laboralment els seus centenars de regidors, diputats i tècnics alliberats perquè arribats al cas puguin trobar feina en el mercat laboral. I així la hipotètica unitat de les esquerres pugui estar basada en la democracia interna (un militant un vot) i no pas en quotes de partits a les llistes.
Salutacions Gerard.
Muy buenas Aitor,
Me ha sorprendido un poco tu apoyo a las CUP, lo digo por lo del independentismo. Y en tu “explicación” pasas de puntillas por este tema. Reconozco que las CUP traen aire fresco y yo mismo podría llegar a votarles. Al fin y al cabo votar a un partido no quiere decir que compres todo el paquete. Identificarse al 100% es casi imposible, pero el independentismo no es un tema menor y quisiera decir cuatro cosas sobre esa extraña pareja: el independentismo y la izquierda.
Gran parte de las elites catalanas parece que se hayan reunido en asamblea y hayan decidido que ahora es lo que toca. Han hecho un “clic”, de eso no hay duda, y algún día se sabrá cómo ha sido eso. Yo que, como sabes, sigo el programa de Josep Cuní (oye, otros ven intereconomía, cada uno se coloca con lo que puede), lo veo clarísimo, En la izquierda, donde siempre ha habido más independentistas, parece que también está creciendo el apoyo o, como parece ser tu caso, la aquiescencia con la independencia; conformidad no entusiasta, digamos, o “no oposición”.
Primera reflexión: gran parte de las izquierdas y las derechas catalanas comparten un proyecto: un Estado propio. El mal no acaba ahí, sino que siguiendo la lógica binaria a la que conduce el tema independentista, a los que estamos en contra se nos obliga a compartir proyecto con el PP. Es decir, en medio de la mayor ofensiva histórica contra las clases populares y la ciudadanía en general, la cuestión nacional está fragmentando la unidad de la izquierda. Quien va a capitalizar esta cosa es Ciu (en cataluña) y pp (en españa). Tengo la peor opinión sobre la inteligencia política de la izquierda que da alas a la cuestión nacional.
Entiendo la pulsión independentista por muchos motivos, yo también la siento a veces, ja s’ho faran els espanyols. Pero esta pulsión por muy comprensible que sea me parece bastante reaccionaria y me parece como mínimo paradójica la deriva de la izquierda catalana hacia el independentismo.
Entiendo que se puede ser independentista por dos motivos básicos. El primero es que uno crea que a cada “cultura” (nación) le debe corresponder un Estado. “Busquemos una entidad política más homogénea”. Esta premisa ha conducido casi siempre a la persecución de los que no son cultural o nacionalmente puros. Francamente, prefiero el himno español feo como es pero sin letra que ver a la gente cantar els segadors emocionados con la mano en el pecho. El sentimiento nacional español es más debil que el catalán. No es el caso de la derecha española, pero sí el de la izquierda española (lo que no ocurre con la izquierda catalana). Y por eso me parece menos peligroso para la diversidad en general estar en España que en una Cataluña independiente que haya conseguido la “plenitut nacional” (buf!).
En segundo lugar, se puede ser independentista por la cartera, porque se reducirán las transferencias de renta hacia otras comunidades. Puede ser verdad que esa “solidaridad” es excesiva y que además ha estado mal empleada. Pero un movimiento político que simplemente se basa en querer ser menos solidarios y que los impuestos de queden aquí, con “los nuestros”, no me parece precisamente de izquierdas, al menos tal como yo entiendo la izquierda. Como digo, puedo encontrar razonable decir que pagamos demasiado para lo que recibimos , pero esto no es un argumento de izquierdas. Es un argumento egoista, por tanto de derechas. Es el mismo argumento que emplean los ricos que quieren. pagar menos impuestos.
No sé si puede haber más argumentos para ser independentista. Habrá quien se base en el “excepcionalismo español”, en la idea de que España es un país bastante cutre (y lo es ciertamente) pero francamente hay que ser muy etnocéntrico para no ver parecido cutrerío por encima del Ebro.
En conclusión, y para no enrollarme más, que no veo cómo encaja el independentismo con los principios de la izquierda. Por el contrario, me parece reaccionario, y aunque uno pueda comprenderlo y hasta sentirse tentado por él, no dejo de verlo como parte del lado chungo de la existencia. Si alguien de este foro quiere sacarme del error estaré agradecido.
Hola Mikel,
Bé, si no estàs a favor de la independència i ets d’esquerres, pots votar a ICV, on hi ha federalistes (com el Joan Herrera) i independentistes (com el Raül Romeva), però tothom està a favor del dret a l’autodeterminació. No cal ser independentista per estar a favor d’aquest dret (és el meu cas). Ho explica molt bé el Vicenç Navarro en aquest article:
http://www.vnavarro.org/?p=8050&lang=CA
Sobre el tema esquerres-indendentisme, s’ha de puntualitzar: l’independentisme no sempre equival a nacionalisme; per exemple, es pot ser independentista per raons econòmiques, o de mera eficiència de l’Administració Pública, proximitat dels serveis públics a la ciutadania, etc. Entenc que et refereixes a la incompatibilitat entre l’ideari de l’esquerra amb la ideologia nacionalista, i aquí estic d’acord amb tu…jo tampoc ho veig. Em costa entendre com una persona d’esquerres pot defendre un model d’Estat-nació on només una nació és l’oficial, i les altres identitats nacionals són excloses. Si la naixent República catalana fos un Estat a-nacional, tindria el meu SÍ ara mateix. Malauradament, aquest model d’Estat no existeix encara i se’ns segueix proposant l’obsolet model d’Estat del segle XIX…
Hola, pel Mikel com pel Marcel: fa anys que estic profundament convençut que es pot ser indepe sense ser gens nacionalsita.
Aquí ho vaig argumentar: http://jordiarmadans.wordpress.com/2011/12/03/es-pot-ser-independentista-sense-ser-nacionalista
Salut!
Hola Mikel,
M’identifico amb el que diu l’Armadans: nacionalista és el qui li dona molta importància al fet nacional. I això és precisament el que em sembla que fas tu, potser sense donar-te compte.
Parles de les CUP i només ressaltes la qüestió nacional, però sembla com si no veiéssis que des d’una prespectiva d’esquerres ho estan fent molt bé, i no d’ara sino de fa bastants anys, sobretot perquè estan aconseguint en certa mesura renovar la política des d’un municipalisme alternatiu que esta engrescant a força gent jove.
Estan aconseguint reunir gent de la tradició llibertària amb la comunista, cosa que no passava des de fa molt temps, des d’abans de la guerra. El mateix candidat es defineix, parefrassejant a l’Ovidi Montlló com a “roig per fora i negre per dintre”. I el candidat de Tarragona és una persona molt respectada a la CGT.
A mi m’és absolutament igual la República federal Catalana que l’Espanyola i per això m’és igual si les CUP és independentista o federalista o el que sigui. El que els hi valoro és que seran apaços de sacssejar el panorama polític de l’esquerra i penso que en la mesura en que reuneixin forces suports aconseguiràn forjar un front amb EUiA, les CAV, IA, i amb molts sectors del 15M. Ojalà.
Salutacions
Salutacions
Hola Mikel, penso exactament igual que tú. També comparteixo el que diu el Marcel. Jo vull votar a les CUP, de fet crec que si parlem de política social, econòmica i cultural (que no nacional) és el que em toca votar si vull ser fidel al que crec que ha de ser el món ara i sempre. No obstant, em fa por cert nacionalisme que puc intuïr al si del partit. Un nacionalisme que és como una puntada de peu que allunya la CUP dels moviments com el 15M. ¿Us imagineu a una assamblea indignada cantant un himne nacional o parlant d”’acció nacional”? Un himne social sí però. Crec que la forma de treballar ”desde la base” i amb mecanismes nous i populars amb la voluntat d’apropar la democracia real al sistema i al dia a dia de les persones són els punts forts i identitàris de la CUP. Per altra banda les llibertats nacionals, la plenitud nacional i l’assoliment de l’estat nacional, desde el meu punt de vista, se’n van del que crec que ha de ser el seu ambit i plà d’acció-reacció política i social. Crec que l’esquerra política és la resposta del poble treballador davant la presió, la deshumanització i la injustícia que pot generar el poder econòmic sense rostre en una societat com la nostra. Aquests rostres ocults (i no tant ocults) son estructures i mecanismes de gestió del poder amb formes i origens múltiples i internacionals; d’aquí, d’allà i de més enllà i també desde les oficines del Passeig de Gràcia o la Diagonal. No és cap coincidència ni eufemisme el fet que la internacional socialista o comunista és digui com a tal. Francament, crec que encara no s’ha organitzat un partit compatible amb als moviments de revolució pacífica com el 15M. Fins llavors, i amb tota la ràbia que hem genera no ser capaç de votar la CUP, el meu vot anirà pel partit ICV-EUiA.
Bones! El debat sobre l’independentisme (que no el nacionalisme), els seus crítics i l’esquerra em sembla una mica com el “jo no sóc racista, però…”. Si tothom a l’esquerra està a favor del dret d’autodeterminació, i cap independentista parla d’independència unilateral, és a dir, que tothom sabem que caldrà com a pas previ i indestriable fer un referèndum, per què tant de debat? Es farà un referèndum i es decidirà democràticament. Això és el que volen els partidaris de l’independència i els defensors del dret d’autodeterminació. No hi ha debat. Estem d’acord.
Es veritat que molts independentistes ho són per l’estomac, els sentiments, l’emoció i la bandera (i tant com els nacionalistes espanyols, ni menys, ni més com diu el Mikel). Però molts ho sóm perquè fem una lectura crítica de l’història, la política, la qüestió de la llengua i la cultura. A mi lo de la cartera m’importa ben poc ara per ara. Tenim clar que sense sobirania econòmica (és a dir, en front a institucions com UE, BCE, FMI, etc. i les classes dirigents) no hi haurà independència que valgui. Caricaturitzar TOTS els independentistes sota el falaç i simploide “Espanya ens roba” és fer trampes. Doncs clar que “Espanya” no ens roba! Per a molts la independència pot esdevenir una oportunitat per un procés d’emancipació cap a un model de societat més just, comunitari i internacionalista. No sóc utòpic, sé que això no es un camí de roses i ara per ara no hi ha correlació de forces, i són les èlits catalanes les que tenen la paella pel mànec. Però remar en contra d’aquest procés no seria gens d’esquerres. Jo recomano l’entrevista a Josep Fontana, crític amb algun aspecte de la CUP, fa una classe magistral d’història i de política després de la transició: http://www.jotdown.es/2012/11/josep-fontana-y-enric-gonzalez-o-que-ocurre-en-cataluna/
Ja em perdonareu. Afegeixo una tonteria: el concepte “nacionalisme” és molt interessant, i com tota categoria històricament i social determinat. Parlar de nacionalisme a França és extrema dreta. Però parlar de nacionalisme a Palestina és alliberament nacional, com totes les lluites d’independència a l’Africa i Llatinoamèrica fa dècades. Ho dic perquè potser estaria bé deixar a banda el terme “nacionalisme” i parlar de models i propostes polítiques, per diferenciar el “nacionalisme” d’uns, com CiU, i d’altres, com la CUP, per exemple.
És pot ser indepe i comunista o indepe i anarquista, hi ha per a qui la independència no passa per aixecar un Estat (o les seves “estructures”) sinó en derribar-lo. Politòlegs de capçalera! Recupereu els debats històrics Lenin-Luxemburg, Gramsci, Marx i la qüestió irlandesa, etc. Crec, des del meu desconeixement, que poden il·luminar força.
Tampoc és casualitat que tot això passi ara en mig d’una gran crisi. Els catalans no sóm tant especials, hi ha moviments semblants a Escòcia, Bèlgica, Canada, Irlanda i es “gràcies” a la crisi també.
“El nacionalismo es una enfermedad infantil. Es el sarampión de la humanidad.”
Albert Einstein
L’indepentisme, que es viu a catalunya es, en la majoria de les seves expressions, un nacionalisme.
Com tot nacionalisme, no deixa de ser un vestigi del passat, un sentiment vell i gens evolucionat, que hauria de desepareixer totalment. M’explico, un nacionalisme no es mes que una solució a la por la soletat, apartir del sentiment de pertinença, es normal, que els nacionalismes sorgissin en un moment on es començava a perdre els sentiments de pertinença a un poble o a una ciutat.
Pero avui dia, on la pedagogia i la psicologia han evolucionat molt, tenim varies metodologies, que solucionen aquesta por sense necessitat de crear un fals absolut al que “estimar” o defensar.
Segons el meu punt de vista, ser nacionalista, no queda molt lluny de ser religios i per tant, igual que ser religios, foma part del passat.
El pensament ha evolucionat, de religios ( basat en la fe ) a cientific ( basat en l’empirisme ).
Aclarat aixo, no crec que l’independentisme hagi de anar separat de les esquerres, sempre que aquest no sigui mes que una tactica politica que ens faciliti l’aproximació a un estat millor, mes just i mes obert, pero aquest indepentisme no pot esdevenir total, sino que no es mes que una manera de poguer anar apropant el mon a la esquerra.
Cal pensar clar, que la majoria de independentistes son nacionalistes, i que tot nacionalisme apropa a l’individu a la dreta ( o al extremisme, que donat el cas es el mateix ).
Tot el que llegeixo en aquestes opinions són noms: independentisme (indepes per alguns) nacionalisme (nazis per alguns) comunistes, materialistes, liberals, neoliberals… Tot són noms… paraules…
Tots els que aquí parleu, parleu molt bé perquè sou gent preparada i, segurament arrelada, alimentada i ben situada; però resulta que hi ha molta gent, moltíssima, la majoria si ens descuidem, que passa de tot això i passa perquè té altres preocupacions més urgents, i que saben que és el sistema en que està fonamentat tota la nostra societat, el que falla. Tot està controlat pels polítics, economistes, tecnòcrates, assessors, consellers…
I és en aquest sistema, ultradretà a on volen entrar les CUP?
Que no veieu que és el sistema el que ha de caure? Que us penseu que us deixaran ficar cullerada tots els capitalistes de CiU, PSC, ERC…?
Perquè creieu que tots els diputats es van sentir tan ferits el dia que es va envoltar el parlament de Catalunya?
Si es canvia el sistema, s’acaba el xollo.
És aquí on voleu entrar?
Endavant, però oblideu a tots els que lluitem pels drets dels treballadors.
Aitor!!!! Que l’has liao parda, fes el favor de portar-te bé… Estic amb el Mikel: ets ètnicament cutre hihihi…