Tesi doctoral sobre Plataforma per Catalunya

La Universitat Autònoma de Barcelona ha penjat (per fi) la meva tesi doctoral sobre Plataforma per Catalunya a la xarxa. Aquí podeu veure el text penjat a la web de la UAB i al final d’aquesta entrada trobareu el text sencer (en castellà).

Donat que una tesi doctoral són anys de feina, i d’inversió pública, què menys que intentar divulgar el producte final. El fet que la meva tesi hagi estat un “compendi de publicacions” facilita aquesta tasca ja que els diferents capítols/articles tenen sentit en si mateixos. Així que adjunto de forma separada els diferents apartats i articles:

Aquí trobareu el capitol introductori on s’explica la metodologia de la tesi.

El cos central de la tesi està format pels següents 4 articles:

“La derecha radical populista en Europa: discurso, electorado y explicaciones”

¿La hora del populismo? Elementos para comprender el éxito electoral de Plataforma per Catalunya

El largo ciclo electoral de Plataforma per Catalunya: del ámbito local a la implantación nacional (2003-2011)

Aquí es poden consultar les Conclusions completes de la tesi. No obstant, donat que els quatre sub-apartats en que es divideixen té una lògica pròpia els presento també de forma separada. Són els següents:

I aquí els Annexes on s’expliquen les entrevistes i el treball de camp desenvolupat en el marc de la tesi.

El Casal de Joves i l’Espai Alliberat Sarrià

espai sarria

El passat 14 d’abril un grup de joves de Sarrià i Sant Gervasi van ocupar un local al casc antic de Sarrià. L’espai es va donar a conèixer a les xarxes com #EspaiAlliberatSarrià i va ser finalment desallotjat pels Mossos d’Esquadra. La meva impressió va ser que, tot i la repercussió mediàtica aconseguida, a alguna gent li va faltar informació sobre qui o què hi havia darrera d’aquesta iniciativa. Per aquest motiu els hi he fet arribar unes poques preguntes al respecte. Aquí van les respostes.

Qui hi ha darrera de l’ocupació de l’Espai Alliberat Sarrià?
El Casal de Joves és una iniciativa que sorgeix fa més de dos anys a les reunions de la Taula de Joves, que hi participaven tot de col·lectius de joves del districte, principalment caus, esplais i assemblees de joves. Primer, vam fer assemblees obertes a tots els participants de la Taula i persones individuals que volguessin formar-ne part, i va tenir molt d’èxit. A partir de les diferents trobades vam compartir les nostres inquietuds i necessitats individuals i col·lectives i poc a poc el Casal va anar prenent forma fins que es va acabar desvinculant de la Taula. De fet, la Taula va anar-se apagant a mesura que el Casal prenia força i ara mateix està inactiva i properament ens trobarem per decidir quin és el seu futur.

Teníem molt clar que necessitàvem un espai i necessitàvem expandir-nos. Ens vam començar reunint a la Casa Sagnier, però per anar-hi, has de demanar sala amb antelació durant unes hores determinades, i com que això se’ns feia pesat i sabíem que no era el que volíem, vam traslladar-nos al Casal Popular Manuel de Pedrolo, on teníem molta més flexibilitat quant a espai i temps. Allà, a més de reunir-nos, vam fer alguna activitat, com concerts per donar-nos a conèixer, com alguna xerrada, passis de pel·lícula i participar en activitats que es montaven al propi Casal Popular, com ara les calçotades i les festes populars. També hem participat a la festa major de Sarrià, tant a les alternatives com en les de l’ajuntament, i hem col·laborat en actes puntuals amb CFAS, les CUP, Germinal, etc.

Però sabem que és molt important tenir un lloc on ubicar-nos i aquest ha estat una de les nostres principals preocupacions, perquè un espai pren personalitat i dóna sentit a la feina que es fa. És un lloc de referència, un cobert on trobar-se, fer activitats, guardar material… I sense un local, es fa molt difícil seguir treballant en la línia que ens agradaria: sense haver de demanar permís cada dos per tres.

Quina ha estat la relació amb l’administració?
Hem assistit, així com altres col·lectius, com els Indignats o les CUP, als consells de barri, per demanar que hi hagi un espai, i o bé no se’ns ha escoltat o bé se’ns ha dit que el Districte ja compta amb el Centre Cívic Casa Sagnier, que també funciona com a casal de joves.

No obstant això, tenim molt clar que segurament la resposta no ens vindrà des de l’administració i que allò que necessitem ens ho haurem de proporcionar nosaltres. Tenim molt clar que la Casa Sagnier és una façana i que només serveix perquè l’ajuntament es renti les mans i de cara el públic asseguri que sí que existeixen opcions per nosaltres. Però no és realista i ningú millor que nosaltres sap què és el que volem, i demanar permís per fer les nostres coses, complir els horaris fixats, no poder participar de la gestió dels espais, etc, no són més que mecanismes per tenir-nos controlats, i això no ho acceptem.

Ara, després de l’okupació, s’han posat en contacte amb nosaltres però la gent del Casal encara no hem definit clarament quina serà la nostra posició i relació respecte l’administració.

Quina ha estat la resposta dels veïns i veïnes amb l’ocupació? I la d’altres entitats del districte?
Hi ha de tot, com sempre. Però moltes veïnes s’han mostrat entusiasmades que el jovent prengués iniciativa. D’altres mostraven una mica de desconfiança, i entenem que probablement és perquè la okupació encara gaudeix de mala fama. Sabem que la Lipoteka va causar molts problemes i maldecaps a Sarrià, però hi ha hagut altres espais alliberats al barri, com la Fusteria i l’Esquerda que van funcionar sense molestar a les veïnes, intentant crear alternatives i espais de trobada per joves i no tan joves. La nostra idea no és per res tenir un local de festa, sinó al contrari. I això volem que quedi molt clar.

Altres entitats del Districte han respost molt bé, com ara la Casa Orlandai, CFAS, les CUP o els Indignats. Estem molt contentes pel suport rebut en tot moment.

Quin és el vostre projecte pel casal de joves?
Com dèiem, no volem un local de festa pel jovent. Però sí que ha de ser un oci alternatiu. Ens agradaria tenir un espai propi i autogestionat on poguem créixer i aprendre de l’experiència de participar en una cosa així. Ens agradaria que fós un espai de trobada, que les entitats i els col·lectius i assemblees que no tenen sostre, s’hi puguin sentir acollides i fer-s’ho seu, així com la resta de joves del districte. Que pogués fer de paraigües als que tenen ganes de fer coses i no saben per on començar. Que s’hi pugui ballar, que s’hi pugui tocar, que s’hi pugui debatre, que s’hi puguin fer cinefòrums, que s’hi pugui conèixer gent, desenvolupar el pensament crític, denunciar tot allò del districte que no ens agrada, i en definitiva, tot allò que ens interessi en cada moment.

Com plantegeu el futur després del desallotjament?
Tenim moltes ganes de continuar. Ara, hi ha més joves que s’han sumat al projecte. Estem entusiasmades! El nostre principal objectiu és el local, però també tenim en ment una Trobada Jove per fer ara a la Primavera.

Per saber més sobre el Casal de Joves:
casaljovessg@gmail.com

Aquesta vegada dono suport (actiu) a les CUP

Això és una breu nota/explicació personal. He decidit formar part de del comitè de campanya pel 25N de la CUP del meu districte (Sarrià-St. Gervasi). Sense afiliar-me al partit. Ho comento perquè em sento més còmode posant totes les cartes damunt la taula i perquè per mi és una experiència nova recolzar a l’esquerra independentista i “necessito” explicar-me una mica. També perquè sé que a alguna gent li causarà una certa sorpresa i així responc a alguns dubtes. La sorpresa ve pel fet que no “sóc” independentista (tot i que no m’oposo a que Catalunya sigui independent, sempre he recolzat el dret a l’auto-determinació i crec que cal fer un referèndum) i pel fet que em molesta molt quan el debat nacional tapa de forma interessada el debat social i econòmic. També perquè l’espai polític al qual he estat més proper és el d’Izquierda Unida/EUiA (tot i no ser-ne militant).

La resposta té a veure amb la senzilla raó que és així com crec ser més útil per a les esquerres ara mateix. Jo vull el millor resultat per l’esquerra del país. Vull que entri la CUP i que ICV-EUiA tinguin el màxim de diputats. No hi veig cap contradicció. I espero que l’entrada de la CUP sigui un pas més per a la creació d’un futur front d’esquerres que vagi més enllà de sigles i incorpori també als moviments socials del país (en la línia de Més enllà del 25N i de la República Catalana del 99%).

He decidit donar un cop de mà als companys de la CUP per dues raons.

1. Crec que es bo per l’esquerra que la (o les) CUP entrin al Parlament. Per posar sobre la taula i de forma contundent diferents temàtiques socials i també per enfrontar-se de cara, i amb la legitimitat que dóna ser inequívocament independentista, al nacionalisme català de dretes. I crec que l’entrada o no anirà bastant justa. Així que considero que a nivell estratègic és allà on puc ser més útil ara mateix.

2. Al meu districte hi ha una gran hegemonia de la dreta (CiU + PP) i crec que la CUP pot esgarrapar alguns vots que altres partits d’esquerra no poden. És a dir, que creixi pot ajudar a debilitar l’hegemonia de la dreta i no crec que debiliti gaire a la resta de l’esquerra partidista. A més, és important que és consolidi un nou actor nítidament d’esquerres al districtes. Per molt que “oblidar-se” d’un districte com Sarrià-St Gervasi sigui lo més còmode per les esquerres, és un districte molt poblat (150,000 persones) i que vota molt més que la mitjana de la ciutat. I no totes les veïnes del districtes són “pijes” de classe alta. Ho puc assegurar. Però l’esquerra no existeix pràcticament i tot l’espai polític és per la dreta. L’hegemonia de la dreta al districte és crucial pels seus resultats al conjunt de la ciutat. A més, la CUP del districte està en procés de renaixement i tota ajuda és benvinguda. Parlant clar. Si encara visqués a Gràcia crec que no ho hagués fet. Per què allà ja tenen gent i una dinàmica pròpia. A Sarrià-St Gervasi hi ha molt per fer i és una tasca que motiva.

En definitiva, durant les properes setmanes potser sóc una mica més imparcial del que tots ho som quant discutim sobre política. Tingueu-ho en compte quan discutim via twitter, facebook o en persona.

Dues reflexions sobre la manifestació #11S

Aquest és un text breu i incomplet, escrit com a resposta al rotund èxit de la manifestació de l’11S.

Una gestació que ve de lluny

El creixement de l’independentisme i la eclosió que hem vist avui no pot ser entesa com un fenomen conjuntural o flor d’un dia. Hi ha uns canvis de fons (relleu generacional de gent que ja no en té prou amb l’autonomisme, etc.) i, des del meu punt de vista, una forta acceleració del procés en els 10 darrers anys. Quatre han estat els factors que haurien portat a importants sectors de població a concloure que la independència és la única opció, o, si més no, una opció plausible:

  • La majoria absoluta del PP (legislatura 2000-2004). Va mostrar la existència d’una rocosa i agressiva dreta espanyolista
  • L’interminable procés de l’Estatut i el tancament de files per part d’importants sectors del PSOE i també de mitjans de comunicació “progressistes”. Amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 com a punt final va mostrar que el “somni” federalista no és possible en les circumstàncies actuals.
  • L’emergència del “dèficit fiscal” com un fenomen de domini públic i el convenciment d’amplis sectors socials que cal “corregir” aquest fet. Va afegir un fort component econòmic que, combinat amb la crisi econòmica, ha tingut un creixent pes.
  • La ronda de consultes independentistes que es va estendre per gran part del territori català. Van servir per enfortir i teixir aliances municipals entre els sectors sobiranistes i va mostrar que la “societat civil independentista” tirava pel dret sense esperar als partits.

L’efecte d’aquests quatre factors és doble. Es tan important el creixement dels obertament independentistes com dels que ja no s’hi oposen de forma frontal i, segons les circumstàncies, podrien sumar-s’hi. Entre aquest segon grup destaca la importància del “factor econòmic”. Una mostra d’això és l’amplíssim suport que la proposta d’un “concert econòmic” troba entre la ciutadania, inclús entre sectors tradicionalment poc receptius als discursos nacionalistes o independentistes.

El factor econòmic com a variable clau de cara al futur?

Si bé l’independentisme ha crescut de forma sòlida, i ni molt menys deixarà de ser una força important, hi ha espai pel dubte respecte al suport que rebria en cas que canvies l’actual escenari de crisi econòmica. És a dir, actualment la combinació del “dèficit fiscal”, la greu crisi econòmica (que fa que l’independentisme sigui un dels pocs projectes “de futur” i identitat comunitària disponibles) i el greu deteriorament que la “marca” España presenta com a model polític i econòmic són una combinació excel·lent per fer de l’independència una proposta política atractiva. La situació actual i el futur immediat són tan dolents que sembla que “no hi ha res a perdre” apostant per la independència. No obstant, convé plantejar-se quina serà l’opció triada per bona part dels que actualment no “militen” en el No a la independència o s’hi sumen de forma tímida si d’aquí uns anys s’entra en una senda de recuperació econòmica. És a dir, optaran per una opció “rupturista” en un moment en que, desprès d’anys de patiment econòmic, hi haurà una forta demanda per assegurar i estabilitzar el creixement econòmic? Aquesta és una variable clau que resta oberta de cara als propers anys.

Dudas sobre el #25s

La convocatoria para “Ocupar” el Congreso de los Diputados el próximo 25 de Septiembre ha generado una gran controversia en las redes sociales y más allá. Dos ideas, o sospechas, que han circulado con gran profusión apuntan que detrás de dicha cita está la “extrema derecha” y que se trata de una propuesta para “asaltar” (violentamente) el congreso. A continuación apuntaré algunas referencias que pueden ayudar a despejar algunas dudas respecto a estas 2 cuestiones.

¿La extrema derecha “convoca” o forma parte del 25S?

No.

En la entrevista realizada por Juan Luis Sánchez a uno de los impulsores del movimiento se niega categóricamente que entre los organizadores haya grupos de extrema derecha y se afirma que:

(…) grupos oportunistas los ha habido siempre. En el 15M también pasó: gente como Ricardo Ynestrillas quiso aprovecharse de la acampada y hubo gente que por eso dijo que éramos fascistas. Se demostró que no. En nuestros documentos para el 25S queda claro lo que somos.

En este sentido, en el principal documento de la movilización, el Documento Base, se afirma lo siguiente:

Nuestras señas de identidad rechazan corrientes y posturas ideológicas que sean y/o rayen el fascismo, neofalangismo, xenofobia, homofobia, sexismo,…

Por último, en la Asamblea de presentación de la convocatoria se afirma que los impulsores pertenecen a diferentes espacios de activismo político como: “15M, Plataforma de Afectados por la Hipoteca, Constituyentes, Democracia Real Ya y colectivos republicanos”.

Sí que es cierto que algunas personas y portales web vinculados a la extrema derecha han hecho llamamientos a acudir a los aledaños del congreso el 25s (aunque no se ha encontrado ningún partido o plataforma de este ámbito político que haya convocado oficialmente).

Ante este escenario pueden suceder tres cosas:

1. Que los impulsores hayan mentido y sí sea un movimiento impulsado por la extrema derecha

  • Muy poco plausible visto lo expuesto anteriormente.

2. Que el 25s aparezcan personas y grupos de extrema derecha que orienten/controlen el movimiento.

  • Poco plausible. Resulta difícil imaginar que la fragmentada extrema derecha tenga la capacidad de marginar a los impulsores de la convocatoria y “tomar” una protesta de estas características

3. Que el 25s aparezcan personas y grupos de extrema derecha que intenten dejarse ver e influir en el movimiento.

  • Posible. Como en cualquier convocatoria pública esta es una posibilidad. Su capacidad de influir o no en el discurrir de los acontecimientos dependerá de la correlación de fuerzas sobre el terreno.

¿El objetivo es “asaltar” el Congreso?

No.

En todos los documentos y declaraciones de los impulsores se niega que se pretenda “penetrar” en el congreso. El objetivo es permanecer en los exteriores del mismo de forma ininterrumpida. En este sentido, se trataría más bien de rodear el congreso que de ocuparlo.

¿Quiere decir todo esto que hay que apoyar el 25s y que es “una buena idea”?

No. Debe servir para dejar atrás discusiones “estériles” y debatir adecuadamente cuestiones más importantes como dilucidar si es una propuesta estratégica, viable, bien planteada y comunicada, etc.

Haga como yo: no se meta en política

¿Recuerdan la famosa frase atribuida al dictador Franco? Bien, pues el pasado 11 de Julio, día en que el gobierno anunció unas medidas ciertamente dramáticas para gran parte de la población española, estuve en el Congreso de los Diputados y lo que más me impactó fue la sensación de que Rajoy exponía sus decisiones aplicando esta misma lógica. Sus palabras y su expresión corporal venían a decir: “Oiga, yo no sé por qué estoy aquí debatiendo con ustedes. Mis decisiones responden a criterios técnicos objetivos y lo demás son simples ocurrencias basadas en prejuicios ideológicos y políticos. Adiós muy buenas”.

Es decir, no hay debate posible. No hay necesidad de deliberar y demostrar por qué el Partido Popular considera que sus decisiones son las más acertadas. Personalmente, y creo que no soy el único, me sentiría menos humillado si se me tratase como una persona adulta a la hora de exponer la situación actual. Es decir, puedo aceptar que las arcas del estado están vacías y que hay que actuar (aunque una mínima exigencia democrática y de futuro demanda investigar cómo se ha llegado a esta situación y depurar responsabilidades). Pero lo mínimo es que se admita que la forma de actuar no viene dictada por una receta mágica e inmutable, sino que responde a los criterios ideológicos del partido que gobierna (o de los que nos gobiernan desde Europa). Creo que se le llama honestidad, transparencia, valentía o algo así.

Finalmente, este discurso pretendidamente técnico, neutro, que en el fondo trata de evitar verse asociado con “la política”, puede ser cómodo para unos dirigentes que saben que están administrando un empobreciendo paulatino a la mayoría de la ciudadanía. Igualmente, decisiones como suprimir concejales o parlamentarios pueden gozar del respaldo “instintivo” de gran parte de la población. No obstante, el discurso “anti-político” puede acabar volviéndose en su contra. No hace falta recordar el profundo rencor que gran parte de la población ha ido acumulando contra “la clase política”. Dentro de este rencor hay, en mi opinión, una parte de sano juicio ante lo que han sido una serie de actuaciones políticas nefastas, pero también existe un caldo de cultivo para discursos populistas que no diferencian entre las políticas de unos y otros y abogan por acabar con TODA “la actividad política”. Cuidado con alimentar las bajas pasiones que todos albergamos.

Plataforma per Catalunya

Uno de los objetivos del blog será analizar la evolución de Plataforma per Catalunya (objeto de estudio de mi tesis doctoral). Entre otras cosas, intentaré ir apuntando elementos relacionados con sus electores (perfil, opiniones…) a partir de las entrevistas que realice a algunos de ellos a finales del 2010 y mediados del 2011. La siguiente cita correponde a un texto que me hizo llegar por vía electrónica una de dichas votantes.

Vengo de una familia paupérrima, de izquierdas y socialista. Vi llorar a mi madre cuando le hablé de cómo era la nueva derecha Europea. La asociaba con la miseria y el sufrimiento, con la explotación y la injusticia social. Lógico, era lo que ella había conocido. Lo que la había sentenciado a una vida tan dura. Murió en 2004. Estoy segura de que si estuviese viva y viese lo que está pasando, aunque era de izquierdas de toda la vida, pongo la mano en el fuego y no me quemo al asegurar que ella daría su voto a Anglada. No han pasado los años en balde. Recuerdo el principio de la conservación de la energía: Nada se crea ni se destruye, sólo se transforma. La derecha de 2010 no es la derecha del 1937. Y esta cita de Confuncio: Gato blanco, gato negro, qué importa si caza ratones! La derecha aún siendo “extrema” ofrece soluciones a unos problemas gravísimos y acuciantes, pues bienvenida, le tiendo la mano y le doy mi voto.