El funeral de Mandela, l’absència de Netanyahu i els Apartheids

Aside

Primer Netanyahu va dir que aniria al funeral de Nelson Mandela. Tres hores després deia que no hi aniria. Que era “massa car” (?!). Es comentava que seria el president del país, Simon Peres, qui hi assistiria. Però al cap d’unes hores aquest deia que no hi aniria “per una grip”. Llavors les mirades es van dirigir a la ministra de Justícia Tzipi Livni però… finalment serà el portaveu del parlament israelià (una figura de segona línia) qui ostentarà la representació del país al funeral. Per què? Què pot haver fet que les màximes figures d’un país com Israel, que dedica enormes esforços a promocionar la seva imatge internacional, es perdin el que serà l’esdeveniment i el punt de trobada de mandataris internacionals més important de l’any?

La resposta és que la imatge d’Israel a Sud-Àfrica està sota mínims i s’esperaven protestes contra la presència dels seus màxims responsable. La majoria de notícies han recollit la versió oficial (“el viatge és massa car”, “una grip”, etc.).  Només a algunes cròniques s’apuntaven aquests altres motius amb la boca petita  i sense entrar a explicar els motius d’aquesta mala imatge.  Aquí intentarem explicar els motius i, per què lluny de ser una anècdota, és un símptoma de com el crèdit d’Israel s’està esgotant de forma accelerada.

Aquesta mala imatge, que no té res a veure amb l’antisemitisme (com intentaran dir alguns), té a veure amb 2 factors. El primer és el paper d’Israel com a aliat del règim d’Apartheid Sud-Africà. Els detalls d’aquesta relació han emergit de forma contundent a la llum pública els darrers anys. Tal com explica l’ex-Editor del New York Times Sasha Polakow-Suransky’s al seu llibre The unspoken alliance: Israel’s secret relationship with apartheid South Africa les intenses relacions entre els dos països han estat un dels fenomens més silenciats de les darreres dècades (aquí es pot llegir un resum del llibre). No obstant, aquest silenci s’està trencant els darrers anys i la mort de Mandela sembla estar accelerant aquest procés. L’any 2010 el diari britànic The Guardian va aconseguir en exclusiva els documents secrets que demostraven que, entre altres coses, Israel havia intentat vendre al règim racista la tecnologia per construir la bomba nuclear. Aquests documents serien també la primera prova escrita del que tothom sap però ningú diu oficialment: que Israel té armament nuclear. La notícia també va ser recollida per la premsa espanyola. Les negociacions les va conduir precisament Simon Peres (llavors Ministre de Defensa) i inclús es pot llegir una carta seva agraint el tracte rebut durant la seva visita a Pretòria i la voluntat d’aprofundir en la cooperació entre els dos països.

Quan es va fer pública la mort de Nelson Mandela, Netanyahu i Peres van ser dels primers mandataris a sortir lloant la seva figura i la seva lluita contra el règim d’Apartheid. No obstant, a mida que han passat els dies aquestes paraules han estat fortament denunciades i, justament, han fet que es parlés encara més sobre la seva complicitat amb el règim Sud-Africà. En aquest sentit, destaca una investigació de la cadena nord-americana NBC News on s’assegura que la relació va anar molt més enllà de la negociació nuclear i, entre altres coses, Israel va comprometre’s a millorar la imatge i la reputació internacional de la Sud-Àfrica de l’Apartheid.

El segon factor és que molts Sud-Africans veuen un gran paral·lelisme entre el règim d’Apartheid Sud-Africà i el que qualifiquen com un “Apartheid Israelià”. Això és, el sistema de desplaçament, separació i discriminació institucional que afecta a tota la població palestina (estigui a l’exili dels camps de refugiats, a territoris ocupats o dins del propi Israel). La periodista Israeliana Amira Hass ha explicat recentment per què cada vegada més gent parla d’un “Apartheid Israelià” i en què consisteix aquest concepte. Aquest paral·lelisme l’han fet, entre altres, el Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu, l’ex-ministre Ronnie Kasrilis o l’actual ministra de “relacions internacionals”. Però el que és més rellevant és que en el cas de Sud-Àfrica les condemnes a Israel no s’han quedat en la clàssica denúncia sense conseqüències i han anat acompanyades de fets. Així, Sud-Àfrica no permet que els productes produïts a les colònies israelianes siguin etiquetats com “Made in Israel” i els etiqueta “Made in Occupied Territories”, la Universitat de Johannesburg ha tallat formalment els llaços amb una Universitat Israeliana seguint la crida al Boicot Acadèmic feta per la societat civil palestina, el principal sindicat del país ha adoptat la campanya de Boicot, i, fa només un mes el seu govern va anunciar que reduïa a la mínima expressió el seu contacte amb l’estat d’Israel.

Sud-Àfrica s’ha convertit en la punta de llança de la campanya internacional pel Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) a Israel. No és cap casualitat. I les absències al funeral de Mandela no han fet més que visibilitzar un procés que ve de lluny i que està portant a un lent però inexorable aïllament internacional de l’estat d’Israel com a resposta a les seves polítiques envers la població palestina.

En el moment d’acabar aquest escrit s’ha publicat un text que analitza tot això i va en la mateixa línia del que he escrit: Why aren’t Netanyahu and Peres going to Johannesburg for Mandela’s memorial?

Un altre text sobre la matèria: An Overview: Apartheid South Africa & Israel

Anuncis